Tot pròleg, per definició, té un caràcter introductori i estableix amb les primeres paraules un marc i un context, uns límits més o menys definits i concrets, més o menys discernibles. Precisament un pròleg participa de l’il·lusió del temps i espai delimitats d’un text i convida (per la seva posició, per una certa tradició literària, per una sèrie de codis establerts, etc.) a llegir des del principi. No hi ha lectura ni coneixement (direm més endavant) neutres. Per això, un pròleg que no es fa càrrec de la seva implicació i dels supòsits que conté en tant que suposat començament, especialment quan precedeix un text no només conscient sinó atravessat per les problemàtiques de la temporalitat, el límit i la ficció, entre d’altres, no serà gaire més útil que una galleda enmig d’un oceà.

Els temps últims és un llibre que es troba en la inestabilitat dels límits, en la inseguretat dels llindars del món i del llenguatge. La decisió de Laura Torres Bauzà de situar-se en aquest espai limítrof, entre allò que està més enllà de la realitat i allò que podria dir-se que està a mig fer, que no arriba a gaudir de la categoria de realitat, col·loca aquest text en un territori gairebé inhabitable, prenent el títol de l’anterior poemari, enmig d’una realitat complexa i de vegades inclement. «Vetllaré la condició | incompleta | de l’arcada | que em deixa | sempre | aquesta purga | a la meitat», escriu Laura Torres Bauzà. És aquesta condició incompleta, aquesta acceptació de la mort dels vells miratges sobre la qual escriu Andreu Vidal, on Laura Torres Bauzà se situa per a pensar una sèrie de problemàtiques que han estat tractades d’una forma tan solemne i amb una voluntat tan totalitzant que han acabat ofegant-les.

Quan vostè, lector, lectora, passi aquesta primera presentació (en el cas que segueixi un ordre lineal), trobarà un mot, una primera escorça, que quan sigui retirada, quan els seus dits passin per sobre d’ella, revelarà els primers versos del llibre. En aquesta vora, el còrtex que dóna títol a la primera part del poemari ens recorda l’escorça que ja podíem llegir al primer poemari de Laura Torres Bauzà, L’inhabitable (Galerada, 2016): «Mossegarem l’escorça fins que sagni, | fins que faci gust de mort.» En certa forma, aquesta relació entre superfície i finitud ens acompanyarà en la lectura de Els temps últims, on Laura Torres Bauzà ens proposa, des dels primers versos, submergir-nos en l’experiència de la fi. Quan vostè, lector, lectora, passi aquest primer còrtex, haurà començat a mossegar les paraules que, unes darrere de les altres, ens convidaran no a menysprear el coneixement de la fi sinó a rebutjar un coneixement que oblida l’experiència, que no considera les respostes tangibles que imploren els infants i es fonamenta en un més enllà tan totalitari com irreal.

És a partir del cos que experimenta la decrepitud, la mort i el dolor però també la sang que bull, el plaer i l’orgasme, des d’on Laura Torres Bauzà planteja un cert pensament de la fi i un cert coneixement de la fi. Es tracta, per tant, de pensar el principi de la fi des d’una posició singular i contingent, necessàriament precària i insuficient perquè la mort sempre es viu a través de l’alteritat. En aquest sentit, Laura Torres Bauzà evoca la potència del fragment en contraposició de la totalitat: «Férem del fragment la imatge del tot, | inventant del record els espais | de la pèrdua». Allò que dóna una nova dimensió a aquesta recerca del coneixement és assumir aquesta posició parcial, situada, com diria Donna Haraway, assumir les violències implícites i explícites darrere de qualsevol gest totalitzador. Darrere d’aquesta proposta hi ha la voluntat d’accedir a un coneixement però abans, fins i tot, a un coneixement dels principis.

Ha estat després de mesos de llegir una primera versió del poemari que crec que he entès per què el títol provisional del poemari era Arkhé, o almenys he trobat una explicació que té sentit en relació a la lectura que faig d’aquests poemes. Si, d’una forma molt esquemàtica, podem parlar de l’arkhé com l’origen o començament de l’univers, prenent el concepte de la Grècia Antiga, és possible trobar una connexió entre aquest principi o començament i la recerca dels primers principis o causa primera, fent servir l’argot aristotèlic. Aquest estudi de la causa primera, malgrat ser anomenada  per Aristòtil teologia, no hauria de relacionar-se amb la religió com una reverència o temor a allò sagrat. Podríem pensar fins i tot que per tal d’alliberar-se del pes d’una certa religiositat i trascendentalisme, Laura Torres Bauzà recorre a desmuntar una serie d’idees com l’utopia, l’apocalipsi, el mite, el tot, allò sagrat, etc., des de dintre mateix, com un verí que en ser injectat a cada concepte fa trontollar l’estructura ficcional que el sustenta, i ens entrega l’ofrena del buit.

Davant de la incomprensió i dels signes que no s’entenen, en aquest poemari hi ha la voluntat d’accedir a un coneixement que no passa per la mera destrucció o invalidació dels conceptes. Laura Torres Bauzà pren qüestions com la fi, els temps últims, i els capgira per tal de comprendre la manera com aquests operen en la nostra vida, quin efecte tenen, com estan profundament lligats als nostres desigs, expectatives i anhels. Aquest projecte no consisteix, per tant, en seguir teoritzant sobre la fi, més aviat incorpora l’enigma i la incomprensió que suposa aquesta experiència que mai arriba. «Tot final ve a consumar | l’esperança d’un inici », llegirem en un dels poemes de la tercera part de Els temps últims. La fi i el principi es confonen com la serp que es mossega la cua, com l’uròbor del qual podem discernir, aparentment, un prinicpi i un final, però on mai queda clar què és principi i què és final.

En aquest procés de recerca d’uns principis sempre impurs, també present a la pràctica artística de Laura Torres Bauzà, podem trobar una filiació amb el cineasta Harun Farocki, el qual expressava d’aquesta manera la seva aspiració a arribar al coneixement a través d’un procés que en ell mateix expandeix la realitat: «En les meves produccions aconsegueixo accedir d’una certa forma a àrees de coneixment noves per a mi. (…) Sempre hi ha un coneixement que actua ocult sota la superfície. M’agrada escriure sobre coses que vaig aprenent en la pràctica per a seguir aprofundint sobre el tema» (1). Quan situa aquest procés en el seu treball i en particular al voltant de la seva preocupació cap al feixisme, Farocki insisteix en la necessitat de conèixer les causes per saber com poder evitar-lo en un futur o, com a mínim, per tenir una idea sobre com combatre’l, per tal de no caure en el que anomena un antifeixisme indefens. Així, com els fotogrames dels films de Farocki generen un coneixement en el moment en què es posen en contacte mitjançant el muntatge, els poemes de Laura Torres Bauzà funcionen també com imatges que, unes darrere de les altres, susciten noves idees, noves imatges.

Com avançàvem, no hi ha coneixement neutre, i Laura Torres Bauzà sacseja els termes, els límits, els marcs, les fronteres de les paraules i de les coses, de tal manera que es pot arribar a llegir Els temps últims com una exploració dels principis de certeses que no ho són en absolut. Però si per una part trobem en aquest poemari una preocupació pel principi de la fi, pel constituent característic de la fi, no menys important és tot allò que Laura Torres Bauzà ens revela sobre el principi de la fi, entès ara com el començament o irrupció de la finitud.

Durant la lectura de Els temps últims no he pogut evitar recordar la vuitena de les Elegies de Duino de Rilke i com, de manera similar al poemari L’inhabitable, Laura Torres Bauzà elabora l’experiència del comiat i d’allò irreversible del temps. Al poema de Rilke l’animal es contraposa a l’ésser humà perquè davant del primer tot és infinit, el temps no té sentit per a ell, a diferència de nosaltres, que davant del futur ens trobem amb l’expectativa, amb el fet que el temps es desconjunta amb la mateixa violència que es desconjunta un os. Llegim als darrers versos de la vuitena elegia:

I nosaltres: espectadors, sempre, a tot arreu,
girats cap a les coses del món, però mai no enllà!
El món ens desborda. L’ordenem. S’enfonsa.
El tornem a ordenar i ens enfonsem nosaltres.

¿Qui ens ha modelat de tal manera que,
fem el que fem, adoptem l’actitud
d’un que se’n va? Com aquell que, des de
l’últim turó que li mostra encara un cop
tota la vall, es gira, s’atura, s’atarda:
així vivim nosaltres, a cada pas dient adeu. (2)

Els poemes de Laura Torres Bauzà, com l’elegia, ens recorden que tota mitologia i relat al voltant de la fi que intenti tancar un sentit és insuficient i sempre conduirà al fracàs. Allò obert, segons Rilke, allò que inclou tot allò que existeix i que no delimita, no estableix marcs ni límits, seria allò que els animals serien capaços de veure però que nosaltres, pel fet de conéixer la mort, no podem experimentar. «Sobreviure al relat | fa obsolet | el missatge. | Caldrà llavors servar silenci, | i fer parlar | als mots | amb la llengua del gest», escriu Laura Torres Bauzà. El silenci que acull la incomprensió i la meravella ens situa com a animals davant d’un univers que ens desborda, com escriu Rilke, però el llenguatge ens retorna una i altra vegada al fracàs, a l’expectativa, a la consciència del temps. Aquest principi de la fi irromp a partir del llenguatge, d’un llenguatge que porta en ell la mort i es manté en ella i del qual no podem alliberar-nos tan fàcilment com de vegades ens agradaria. A través del llenguate poètic, Laura Torres Bauzà dóna forma a aquest element que no només ens fa fracassar en tot intent de comprendre sinó que ens fa conscients de la nostra finitud.

Laura Torres Bauzà pren l’escriptura com aquesta tasca infinita que no queda figurada en els límits del present en el gest de no suposar la realitat com quelcom finalitzat. Aquesta pulisó d’avenir, a partir d’una consciència que permet projectar cap al futur i cap als temps últims, recorre tot el poemari i impregna en cadascun dels mots un caràcter inacabat i inestable. Potser el principi de la fi se’ns escapi com se’ns escapa el temps quan parlem amb una persona estimada. Potser cal parlar de la fi  com ens parla Laura Torres Bauzà a Els temps últims, amb signes incerts dins la fràgil tenebra.

Cites

(1) Farocki, Harun, Desconfiar de las imágenes, Buenos Aires, Caja Negra, 2013, p. 282

(2) Rilke, Rainer Maria, Elegies de Duino, Editorial Flâneur, Barcelona, 2020, traducció de Eduard Santiago i Josep Maria Fulquet, p. 95